[L’ exposició] presenta una mostra prou significativa dels fons del Museu d'Art de Catalunya. La pintura al fresc hi és representada per importants fragments catalans (capella del castell d'Orcau, Sant Pere d'Ager, església parroquial d'Isavarre, Sant Esteve d'Andorra la Vella) i també d'altres indrets de la península (Sixena, San Pedro de Arlanza). D'ells sobresurt la majestuositat de les figures procedents de l'església del monestir de Sant Pere d'Ager, figures en les quals és fa palès el gran art de l'anomenat

Mestre de Pedret, l'art més eclèctic dels apòstols d'Orcau i, especialment, el caràcter popular, encara que expressiu, dels fragments per primer cop exposats de l'església parroquial d'Isavarre i de la parroquia de Surp.

Al igual que la pintura mural, les obres que donen raó de la pintura sobre taula abarquen des de les primeries del segle XII fins ales darreries del segle XIII. En aquest cas el conjunt podríem dir que és excepcional. L'avet o el pi, que constitueixen el suport d'aquestes peces, es converteixen en meravelloses obres d'art que ens mostren les imatges més característiques de l'art romànic des del Crist en Majestat fins als suplicis infernals, sense deixar fora ni els episodis de la vida de la Verge ni

les llegendes hagiogràfiques.

Però tant o més que per la iconografia, el conjunt de frontals i laterals d'altar sorprèn i es fa admirar per les seves formes i el seu cromatisme. Així, si en l'anomenat frontal de l'Apostolat sobresurt el rigor geomètric que domina tant la composició com el propi dibuix dels personatges, en el de Balltarga, aquesta geometria esdevé, sota la influència bisantina, en possibilitadora de formes guiades per l'harmonia sobirana de rítmiques corbes. Si en el frontal de Soriguerola i en els laterals de Toses, el color és un esclat vibrant, en el de Betesa i Gia, perduts els vernissos originals, les figures

encara que apagades, però nobles, sobresurten dels neutres fons estucats. Peça singular de tot el conjunt és una biga amb escenes de la Passió de Crist, veritable narració miniada pintada sobre fusta, i també ho és la tardana urna de Sant Càndid en la qual el pastillatge daurat no és sinó ressò d'aquelles cultures o centres culturals en què el guix no era sinó or.

Encara que amb representacions molt belles com el capitell de Sant Pere de Roda i la dovella procedent del monestir de Ripoll, no hi ha dubte que la representació d'escultura romànica en fusta de «L'època de les catedrals» exhibeix les joies més preuades de l'exposició: la Majestat Batlló, i la Verge del davallament procedent de Durro. La Majestat Batlló, tota ella rigorositat geomètrica i abstracció, ens captiva tan per això com pel seu cromatisme d'influència oriental; la Verge de Durro, per la seva part, captiva l'espectador per la noblesa de la seva matèria que despullada dels

colors que originàriament la cobrien construeix formes que per la seva rotunditat i perfecció tan sols poden ser comparadas amb les pictòriques de Sant Climent de Taüll. Tot i que aquestes són dues veritables joies, el conjunt en mostra d'altres no menys notables com són les majestàtiques Verges, sigui la de Ger o la de Covet i el, per  primera vegada exposat fora de la mostra que va seguir la seva adquisició, Crucifix de Cubells[…]. (Joan Sureda, de Tresors romànics i gòtics del Museu d’ Art de Catalunya).